Competició tecnològica?

Ahir vaig anar a casa d'una amiga (la qual anomenaré X) a dinar. Els seus pares estan fora pràcticament sempre, i ella es filla única, de manera que vaig decidir anar per fer-li companyia. Un cop a casa seva, no va dubtar en ensenyar-me el seu nou televisor de plasma de 60", amb sistema Full HD i no sé quantes més històries. Un cop havia comprovat per mi mateixa les meravelles del seu televisor, va passar a ensenyar-me el seu portàtil Apple nou de trinca i posteriorment vam anar a la seva habitació a jugar una estona amb la Play Station 3, fins que a mitja partida la van trucar al seu nou mòvil N97 i vaig haver d'acabar la partida jo sola. Així, quan tornava cap a casa em sentia tecnologicament buida. Jo a casa meva no tinc consola, ni tinc una tele tan gran com la de la meva amiga X, ni un ordinador portàtil com el seu, ni un mòvil que es pot utilitzar per conectar-se a internet.

Arribats a aquest punt, m'agradaria citar un fragment de l'article Hoy es mañana:
"Menospreciando la diversidad sociotécnica —cultural— al subestimar otras culturas por tener artefactos aparentemente más rudimentarios o menos potentes, sin considerar si han realizado elaborados sistemas técnicos, muchos de los cuales son intangibles como, por ejemplo, diversos tipos de organización social, complejos sistemas simbólicos, o el conocimiento, transmitido oralmente, sobre propiedades medicinales de plantas [...]".
Doncs bé, he arribat a al conclusió de que no només es menosprecia a altres cultures per tenir una tecnologia aparentment més pobre, sinó que aquest menospreci també es dóna entre els individus d'una mateixa societat, al intentar sempre mostrar la tecnologia artefactual més avançada i potent, potser en detriment d'altres aspectes que considero més importants dins de la unitat familiar, com la comunicació i els vincles afectius, entre d'altres. Així, finalment vaig adonar-me que no era enveja el que sentia per la meva amiga, sinó compassió al pensar que probablement la familia de la meva amiga intentés arreglar amb la tecnologia els seus problemes, tornant-nos a trobar amb l'imperatiu tecnològic, aquest cop en un context diferent.

Conduint amb la tecnologia...

Inicio el meu blog d'estiu amb el propòsit d'aconseguir relacionar aquelles activitats que duré a terme durant aquests mesos amb els continguts de l'assignatura de tecnologia educativa. Espero aconseguir-ho!

Avui he tingut l'examen teòric per treure'm el carnet de conduir. Aquestes últimes setmanes, mentre estudiava, m'he adonat de la importància que adquireix la tecnologia simbòlica en la conducció. I es que es tracta d'una mena de llenguatge pròpi, completament basat en símbols i senyals lluminoses, acústiques... gràcies a les quals és possible la seguretat vial. Tanmtateix, els propis conductos també les utilitzen per comunicar-se entre ells. Abans d'apuntar-me a l'autoescola mai no m'havia fixat en l'enorme quantitat de indicacions relacionades amb la conducció que hi han per tot arreu. Com afirma Santos Guerra, “Existe una invasión de imágenes en la vida del hombre actual. Esta iconosfera nos envuelve y nos aprisiona[...]". Estic completament d'acord amb aquesta afirmació, sobretot si parlem de l'àmbit de la conducció. Però d'altra banda, fins a quin punt és necessari viure amb aquesta invasió d'imatges? Hi hauria una altra manera de dur a terme aquesta funció comunicadora, més eficaç, que potser podria aconseguir millorar l'acció dels conductors? crec que és díficil trobar resposta a aquesta pregunta, però em sembla interessant plantejar-ho.

Tot això girant al voltant d'una tecnologia artefactual que queda englobada pel terme vehicle i que tant maldecaps m'esta portant el aconseguir l'acreditació necessària que em permeti ser conductora...