Necessitat tecnològica?

Avui començaré aquesta entrada amb un vídeo que em sembla molt interessant, i que em va fer reflexionar en el seu moment.




Penso que ens està parlant d'un tema en el qual que moltes vegades no ens parem a pensar, però que suposa un punt de reflexió important. La qüestió de quin sentit té la nostra vida i el motiu de perquè treballem no deriva en altra cosa que en la tecnologia, i com de fet crítica aquest vídeo, sembla ser que la vida de les persones de vegades es centra en excés en aquest aspectes més tecnològics i materials, sobretot en referència als diners, potser la tecnologia que dirigeix a tota la resta. Així, considero que val la pena parar-nos a pensar quins aspectes valorem com a més importants a la nostra vida i perquè.

No obstant, el vídeo també em fa reflexionar envers la importància de gaudir treballant, sent feliços amb la feina que es duu a terme i sentint-se realitzat amb allò que es fa. De manera que, com a pedagogs i pedagogues, penso que es important estar motivats en el que sigui el nostre futur laboral, sempre tenint en compte que ens trobem directament en contacte amb la potent eina de l'educació, peça clau per a conformar la societat.

Invertir en seguretat

L'altre dia estava veient un programa a la tele en el que parlaven de la seguretat als vehicles. Com a futura conductora que (espero) ser, m'interessa molt aquest tema. Així, deien que un grup d´'investigadors dels Estats Units estaven mirant d'augmentar la seguretat a la conducció mitjançant la correcta utilització d'estímuls per a tots els sentits; és a dir, s'arribava a la conclusió que en la conducció no només estan implicats la vista i l'oïda, sinó també l'olfacte, el tacte i fins i tot el gust, i com es pot utilitzar aquest fet per millorar les condicions de seguretat. Per exemple, si no recordo malament, un olor cítric augmenta la concentració del conductor; de fet arran d'unes proves que s'havien realitzats a conductors de diferents edats, davant d'un perill reaccionaven un 10% més rápidament aquells que estaven olorant fragàncies com la llimona o el café.
He trobat el següent article que parla del tema:
http://www.cea-online.es/reportajes/cinco_sentidos.asp

Segons el documental, s'estava estudiant com utilitzar aquestes mesures per implantar-les als nous vehícles i així millorar-ne les condicions de seguretat. Ens trobem, doncs, davant d'una nova manera d'enfrentar-se a la seguretat vial, una nova manera d'utilitzar la tecnologia i adaptar el que ens pot oferir a les necessitats que tenim els humans. Com ens va explicar Roberto Méndez a la seva conferència, darrera dels artefactes, com el exemple que va posar de les bandes rugoses, hi ha tot un conjunt d'investigadors, ingeniers i legisladors. No seria menys en el cas de que s'implantessin noves mesures per inserir aquests descobriments a la seguretat vial, com podria ser el que sortia al documental, que es fabriquessin cotxes que emitissin determinats olors segons la situació en la que es trobés el conductor.

El que em fa pensar es fins a quin punt pot arribar aquesta voluntat de millorar. Haurà d'aguantar un conductor al seu cotxe la olor a llimona encara que no li agradi, simplement pel fet de pensar que això millora la seva concentració? Al que em vull referir és a una de les conclusions de les quals parlava Méndez a la conferència: Qui actua en últim terme?Al final tot es redueix a una acció, s'abandona el discurs (possible diàleg amb els conductors) i es passa directament a actuar i a buscar mesures cada cop més transgressores. Seria com curar en comptes de prevenir. I quantes més mesures d'aquest tipus es prenen, més es fa patent la intenció des de dalt de dirigir les accions humanes, de solucionar els problemes mitjantçant una tecnologia ideada per quatre científics mal pagats. Això sí, el que sé que tinc clar és que ara m'ho pensaré dues vegades a l'hora d'escollir quin ambientador utilitzaré al meu cotxe.

Els nens i la tecnologia

Els nens són un món a part. Avui començaré explicant una anècdota que vaig viure l'altre dia.
Estava a casa dels meus tiets, i el meu tiet li va demanar a la seva filla de 8 anys si li podia anar a buscar una cervesa a la cuina:
- Va Claudia, traele una cerveza al papa, por favor.
La nena s'ho va pensar uns instants. El pare va insistir:
- Va venga, que te lo he pedido por favor.
A continuació, la nena es va aixecar, va anar a la cuina i va tornar amb la corresponent cervesa per al seu pare:
- Gracias cariño.
La nena es dirigeix a la seva cadira, seu, i li diu al seu pare:
- Papa, me puedes traer una fanta por favor? Te lo estoy pidiendo por favor...
El pare no va tenir més remei que aixecar-se i anar a la cuina a buscar una Fanta per la seva filla.
Traspaso aquest fet al món de la tecnologia. Com vaig poder reflexionar arran de la realització de la meva tecnoautobiografia, està clar que des de ben petits les persones tenim una relació directa amb la tecnologia. Tenint en compte que els primers anys de la nostra vida són en els que som més vulnerables a l'aprenentatge, em fa pensar que la tecnologia afecta d'una manera diferent als nens que als adults. Així, els nens estàn determinats en certa manera, condicionats pel que observen en els adults i per l'ús que aquests fan de la tecnologia. De manera que, els adults, i ja no només els pares sinó tots els adults que es troben a l'entorn del nen, com tutors i professors, tenen la important tasca de transmetre als nens un concepte correcte de la tecnologia i pautar el seu ús de la manera més adient, ja no només parlant de la tecnologia artefactual, que potser és la més tangible i la que es pensa en un primer moment, sinó també la tecnologia simbòlica, organitzativa... de manera que l'infant pugui desenvolupar-se en un context enriquidor, que li permeti quan es faci gran, ser capaç de moure's en un món predominantment tecnològic.

El problema vindria, quan aquest adults no tenen les competències necessàries, o els valors necessaris per desenvolupar aquesta tasca de la manera més adequada. En paraules de Sancho: "El mayor problema es que quienes deberíamos guiarlos, acompañarlos, planteaerles desafíos de aprendizaje que mereciesen la pena para sobrepasar la superficie y la seducción del exceso de información, a menudo, no sólo carecemos de las competencias, del conjunto de habilidades, capacidades y conocimientos necesarios para desarrollar este trabajo, sino que desconfiamos, rechazamos y tememos a un mundo que no logramos acabar de entender." M'atreveria a afegir que el problema es torna més perillós quan els adults, principalment els pares, tenen mancances de caracter més greu: quan els pares professen una educació pèssima, sense tenir en compte els valors més importants, els que ens fan ser éssers humans i civilitzats.

Per acabar, i com a exemple del que em vinc a referir, deixo aquest video que em va fer reflexionar en el seu moment, i el qual m'agradaria compartir, en relació al tema.

La tecnologia al servei de l'oci

L'altre dia vaig anar a passar un dia amb les amigues a Port Aventura. Arran de la visita a aquest parc temàtic, vaig reflexionar al voltant de la tecnologia relacionada amb l'àmbit recreatiu i d'entreteniment.

Agafant com a referència el que afirma Ferrés al seu article "Educar en una cultura de l'espectacle", penso que aquest tipus de tecnologia respon a la "voracitat sensorial" de la que ens parla Ferrés, buscant per mitjà d'atraccions del tipus del Dragon Khan o el Furious Bacó (una nova atracció del parc que arriba a una velocitat de 135 km/h) una estimulació dels sentits i una descàrrega d'adrenalina, que no deixa d'estar generada per una tecnologia pensada i ideada exclusivament per satisfer aquesta necessitat d'elevar al màxim les sensacions tot alimentant aquesta voracitat sensorial.

Citant un fragment de l'article abans esmentat: "Els infants o els joves que miren la televisió, els que senten la ràdio o escolten música amb els walkman, els que juguen a un videojoc o exploren un nou multimèdia, els que naveguen pel ciberespai, es mouen cada vegada més en un món de concreció, de dinamisme, de gratificació sensorial, d'emotivitat, d'hiperestimulació...". M'atreveixo a afegir que la gent que acudim a parts temàtics com pot ser Port Aventura, també és això el que busquem. Una vegada vaig llegir no recordo on que les persones ens sentim atretes per allò que representa una novetat i que ens indueix a noves emocions que ens resulten gratificants. Així doncs, perquè no utilitzar la tecnologia també per aconseguir-ho? En aquest punt, em ve al cap el tema ja parlat a classe de la creència de que la tecnologia sempre és positiva i sinònim d'innovació, tanmateix portant a pensar que tot es pot aconseguir per mitjà de la tecnologia. Així, com trobem a Port Aventura, s'aconsegueix gràcies a una sofisticada tecnologia artefactual, una gratificació sensorial innmediata, directa i eficaç, suposant una manera d'invertir el nostre temps lliure en emocions i sensacions impactants; en definitiva, una manera de posar la tecnologia al servei de l'oci.

La màgia d'una bona història

Avui aprofitare per parlar de la nova pel·licula de Disney Pixar: UP. La pel·licula ens explica la història d'un home gran que arran d'un conjunt de circumstàncies personals decideix anar a buscar noves aventures, i que millor manera de fer-ho que convertint la seva casa en una casa voladora, per mitjà de milers de globus! Un argument que trobo infinitament original i creatiu, i el qual em va encantar ja d'entrada, així com la pel·licula.

Darrera de qualsevol producció d'aquest tipus hi ha molta tecnologia que la fa posible, una gran feina organitzativa i un treball en grup impressionant. Fent referència a l'article "Los medios y materiales de enseñanza. Fundamentos conceptuales", podriem catalogar aquesta pel·licula dins del tipus de recursos audiovisuals. No hem d'oblidar que es tracta d'una pel·licula dirigida als nens i que com tota pel·licula transmet uns valors i unes actituds que proporcionen un enfoc de realitats properes molt encertat, segons la meva opinió. Crec que en molts casos es posa la tecnologia al servei de mitjans audiovisuals que, sent com són font de transmisió d'uns determinats valors i actituds, no em semblen correctes o no trobo del tot encertats, tenint en compte la especial vulnerabilitat dels nens envers el coneixement aixi com les actituds i comportaments que se'ls hi transmeten a través dels diferents mitjans, en aquest cas el mitjà audiovisual. En canvi, en casos com el d'aquesta pel·licula, considero que els efectes i la tecnologia utilitzats per la empresa Pixar, encarregada de la pel·licula, han estat posats al servei d'una bona historia que, malgrat ser fantàstica i certament inverosímil, ens parla de sentiments propers i emocions properes, amb els quals l'espectador se sent identificat. Tant de bo tots els usos de la tecnologia fosin tan profitosos com en aquest cas.

La degradació dels valors

Anhelo estéril

Fuiste como una primavera sana,
radiante de pureza y armonía,
en la vaga penumbra cotidiana
de aquel lejano paisaje de agonía…

¿Y nunca volverá tu adolescencia,
cándida y perdurable, a dar el brillo
de sus ojos en gracia a la demencia
de mi otoño doliente y amarillo?

¿Por qué no será eterna la belleza?
¡Oh, tú, que deslumbrabas de hermosura
mi amor, que enfloreciste mi tristeza,
torna, otra vez, enamorada y pura!

¡Que tu reír de niña que ya adora
trine siempre delante de mi llanto!
¡Surge, blancura tierna, cual la aurora,
coronada de sol, plena de encanto!

¡Ven: deja que tu mano, entre las mías,
sueñe un cuento de paz…; plácida y loca,
sé como un nido eterno; que mis días
nazcan de las palabras de tu boca!

Juan Ramón Jiménez (1910-11)

Inicio aquesta entrada amb un dels meus poemes preferits de Juan Ramón Jiménez, el qual em sembla preciós i em fa posar la pell de gallina cada cop que el llegeixo. El fet de pensar en aquest poema s'ha ocasionat per dues raons: la primera, es que avui he anat a la biblioteca, i com sempre que hi vaig, no puc evitar pasar-me per la secció de poesía per veure que trobo. La segona és pel títol d'aquest poema en concret: Anhelo estéril. Una antítesi que m'ha vingut al cap avui mentre tornava cap a casa en metro, mentre m'anava fixant amb detall en la tecnologia simbòlica que m'envoltava i els diferents artefactes amb els seus conseqüents valors al darrera, intentant així despertar del sonambulisme tecnològic del qual ens parlava Roberto Méndez a la seva conferència.

De sobte, ha entrat una dona gran amb un bastó. Jo estava de peu justament al costat del seients indicats com a reservats pintats de color gris, en els quals hi havien asseguts dues noies i dos nois i sudamericans. Cap d'ells ha tingut la decència de cedir-li el seient a la pobre senyora, que s'ha hagut d'aguantar com podia a la barra. I d'aqui deriva el anhelo estéril, de que de vegades per molt que anhelem crear un civisme i una convivència ètica entre totes les persones, per molt que creem artefactes amb valors per intentar aconseguir aquest objectiu, o que es crei una tecnologia simbòlica que marqui unes pautes de comportament correcte, la última decisió la tenen les persones, i algunes persones com les que m'he trobat avui al metro fan que aquesta intenció sigui estèril. Com ens va explicar a la conferència el Roberto, els artefactes poden tenir valors. Avui he comprovat que les persones, en canvi, poden no tenir-ne.

Avançant tecnològicament...

Fa un temps vaig veure per la tele una noticia en relació a la iniciativa presa pel Govern per fer que el proper curs escolar tots els alumnes de secundària, tant d'escoles públiques com concertades, disposin d'un ordinador portàtil personal en substitució dels llibres de text. He trobat el següent article http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=611747&idseccio_PK=1008 el qual resumeix breument el tema.

Personalment, i tenint en compte els resultats dels informes PISA, segons els qual Espanya continua suspenent en Educació, i els recents resultats de les famoses proves pasades als alumnes de sisè de primària (amb resultats també gens alentadors), veig aquesta nova mesura com un intent de millorar la pèsima situació de l'educació per mitjà de la tecnologia, fent referència a l'article abans esmentat: "esta medida se enmarca en el proyecto Escuela 2.0 del Ministerio de Educación para la innovación y la modernización de los sistemas de enseñanza que se pondrá en marcha el próximo curso escolar, en el que las aulas dispondrán de pizarras digitales, conexión inalámbrica a internet y cada alumno tendrá su propio ordenador personal portátil".

No obstant, no crec que aquesta sigui una solució per millorar la situació de l'educació a Espanya. El fet de que els alumnes tinguin un portàtil o que a classe disposin de connexió a Internet potser sí que constitueix una millora en relació a la manera en que es donen els continguts del currículum, però penso que això vindria en base a enriquir la formació dels alumnes, no que constitueixi un element de millora en sí del nivell dels alumnes ni de les dificultats que aquests tenen a l'hora d'aprovar, aixi com de les veritables causes que fan que el nivell educatiu sigui tan baix. Penso que s'esta considerant que la tecnologia artefactual esta indubtablement lligada a la idea de millora, fins a tal punt que s'arriba a veure-la com la solució de tots els problemes .Citant l'article La Tecnología Educativa: conceptos, aportaciones y límite de Sancho (1997): "poner todo el énfasis del progreso, con sus aspectos positivos y negativos, en la aparatología, en los artefactos y en los productos técnicos, ha minimizado el papel de las tecnologías simbólicas, organizativas y de las biotecnologías" (Sancho, 1997). Com afirma Sancho, es posa l'èmfasis del progrés en la aparatología oblidant altres punts d'actuació potser més importants, fet que em fa pensar que la intenció del Govern és buscar una manera de fer veure que s'intenta arreglar el problema, i quina millor manera d'aconseguir aquest objectiu que per mitjà del recurs que des de sempre ha estat concebut com a sinònim d'nnovació, avenços i millora: la tecnología artefactual. És a dir, amb una inversió que farà que la població tingui la sensació de que veritablement s'esta actuant en educació, contribuint a aquest fet la mesura de la implantació dels portàtils molt més que no pas altres inversions en aspectes més profunds i menys palpables, com millorar la formació del professorat o d'altres. Però com deia la meva àvia, "aunque la mona se vista de seda, mona se queda."

Competició tecnològica?

Ahir vaig anar a casa d'una amiga (la qual anomenaré X) a dinar. Els seus pares estan fora pràcticament sempre, i ella es filla única, de manera que vaig decidir anar per fer-li companyia. Un cop a casa seva, no va dubtar en ensenyar-me el seu nou televisor de plasma de 60", amb sistema Full HD i no sé quantes més històries. Un cop havia comprovat per mi mateixa les meravelles del seu televisor, va passar a ensenyar-me el seu portàtil Apple nou de trinca i posteriorment vam anar a la seva habitació a jugar una estona amb la Play Station 3, fins que a mitja partida la van trucar al seu nou mòvil N97 i vaig haver d'acabar la partida jo sola. Així, quan tornava cap a casa em sentia tecnologicament buida. Jo a casa meva no tinc consola, ni tinc una tele tan gran com la de la meva amiga X, ni un ordinador portàtil com el seu, ni un mòvil que es pot utilitzar per conectar-se a internet.

Arribats a aquest punt, m'agradaria citar un fragment de l'article Hoy es mañana:
"Menospreciando la diversidad sociotécnica —cultural— al subestimar otras culturas por tener artefactos aparentemente más rudimentarios o menos potentes, sin considerar si han realizado elaborados sistemas técnicos, muchos de los cuales son intangibles como, por ejemplo, diversos tipos de organización social, complejos sistemas simbólicos, o el conocimiento, transmitido oralmente, sobre propiedades medicinales de plantas [...]".
Doncs bé, he arribat a al conclusió de que no només es menosprecia a altres cultures per tenir una tecnologia aparentment més pobre, sinó que aquest menospreci també es dóna entre els individus d'una mateixa societat, al intentar sempre mostrar la tecnologia artefactual més avançada i potent, potser en detriment d'altres aspectes que considero més importants dins de la unitat familiar, com la comunicació i els vincles afectius, entre d'altres. Així, finalment vaig adonar-me que no era enveja el que sentia per la meva amiga, sinó compassió al pensar que probablement la familia de la meva amiga intentés arreglar amb la tecnologia els seus problemes, tornant-nos a trobar amb l'imperatiu tecnològic, aquest cop en un context diferent.

Conduint amb la tecnologia...

Inicio el meu blog d'estiu amb el propòsit d'aconseguir relacionar aquelles activitats que duré a terme durant aquests mesos amb els continguts de l'assignatura de tecnologia educativa. Espero aconseguir-ho!

Avui he tingut l'examen teòric per treure'm el carnet de conduir. Aquestes últimes setmanes, mentre estudiava, m'he adonat de la importància que adquireix la tecnologia simbòlica en la conducció. I es que es tracta d'una mena de llenguatge pròpi, completament basat en símbols i senyals lluminoses, acústiques... gràcies a les quals és possible la seguretat vial. Tanmtateix, els propis conductos també les utilitzen per comunicar-se entre ells. Abans d'apuntar-me a l'autoescola mai no m'havia fixat en l'enorme quantitat de indicacions relacionades amb la conducció que hi han per tot arreu. Com afirma Santos Guerra, “Existe una invasión de imágenes en la vida del hombre actual. Esta iconosfera nos envuelve y nos aprisiona[...]". Estic completament d'acord amb aquesta afirmació, sobretot si parlem de l'àmbit de la conducció. Però d'altra banda, fins a quin punt és necessari viure amb aquesta invasió d'imatges? Hi hauria una altra manera de dur a terme aquesta funció comunicadora, més eficaç, que potser podria aconseguir millorar l'acció dels conductors? crec que és díficil trobar resposta a aquesta pregunta, però em sembla interessant plantejar-ho.

Tot això girant al voltant d'una tecnologia artefactual que queda englobada pel terme vehicle i que tant maldecaps m'esta portant el aconseguir l'acreditació necessària que em permeti ser conductora...

Fins a quin punt confiem en la tecnologia?

L'altre dia vaig viure la que considero una de les experiències més impactants de la meva vida. Vaig anar a fer puenting a Sant Sadurní d'Anoia. No vaig ser conscient fins una estona després d'haver-me llençat al vuit des de 40 m d'alçada de que havia confiat la meva vida a una tecnologia. Qualsevol cosa que hagues fallat es traduiria en unes conseqüències que prefereixo no imaginar. Em vaig sorpendre de mi mateixa al adonar-me de fins a quin punt som capaços de confiar en la tecnologia. No només jo, sino en general totes les persones.

Sé que probablement, no m'hagués plantejat aquesta reflexió de no ser per la meva experiència a l'assignatura de tecnologia educativa. Ara sé que els limits de la confiança en la tecnologia no estan definits....sinó que es cada persona qui els decideix. I, tot s'ha de dir, crec que el meu límit és força permisiu.

L'imperatiu tecnològic

L'altre dia a classe va sortir la idea de que de vegades, la tecnologia es veu com un element amb un sentit inherent de millora, progrés i innovació. M'ha semblat oportú començar el meu blog fent referència a aquesta idea.

Adjunto una imatge que m'ha semblat divertida pel seu to irònic i que he trobat per internet quan he posat la paraula tecnologia, encara que això no és gaire rellevant perquè com tots sabem el buscador d'imatges del Google es regeix en gran mesura per l'atzar, de manera que tan aviat ens pot sortir a la primera una imatge d'allò que busquem com sortir-nos la foto d'un desconegut/da somrient alegrement (que en cas de que posem com a criteri de búsqueda "desconocido sonriendo" representaria un èxit, però no és el cas).

En fin, que considero que és una idea interessant que dona peu a reflexions de tot tipus. Comparteixo la referència feta per les companyes que van fer la classe de dinamització l'altre dia a la pel·lícula "WALL·E", la qual jo considero un clar exemple que ens convida a reflexionar envers a aquest tema i al camí que sembla que segueix la societat actual.