Anhelo estéril
Fuiste como una primavera sana,
radiante de pureza y armonía,
en la vaga penumbra cotidiana
de aquel lejano paisaje de agonía…
¿Y nunca volverá tu adolescencia,
cándida y perdurable, a dar el brillo
de sus ojos en gracia a la demencia
de mi otoño doliente y amarillo?
¿Por qué no será eterna la belleza?
¡Oh, tú, que deslumbrabas de hermosura
mi amor, que enfloreciste mi tristeza,
torna, otra vez, enamorada y pura!
¡Que tu reír de niña que ya adora
trine siempre delante de mi llanto!
¡Surge, blancura tierna, cual la aurora,
coronada de sol, plena de encanto!
¡Ven: deja que tu mano, entre las mías,
sueñe un cuento de paz…; plácida y loca,
sé como un nido eterno; que mis días
nazcan de las palabras de tu boca!
Juan Ramón Jiménez (1910-11)
Inicio aquesta entrada amb un dels meus poemes preferits de Juan Ramón Jiménez, el qual em sembla preciós i em fa posar la pell de gallina cada cop que el llegeixo. El fet de pensar en aquest poema s'ha ocasionat per dues raons: la primera, es que avui he anat a la biblioteca, i com sempre que hi vaig, no puc evitar pasar-me per la secció de poesía per veure que trobo. La segona és pel títol d'aquest poema en concret: Anhelo estéril. Una antítesi que m'ha vingut al cap avui mentre tornava cap a casa en metro, mentre m'anava fixant amb detall en la tecnologia simbòlica que m'envoltava i els diferents artefactes amb els seus conseqüents valors al darrera, intentant així despertar del sonambulisme tecnològic del qual ens parlava Roberto Méndez a la seva conferència.
De sobte, ha entrat una dona gran amb un bastó. Jo estava de peu justament al costat del seients indicats com a reservats pintats de color gris, en els quals hi havien asseguts dues noies i dos nois i sudamericans. Cap d'ells ha tingut la decència de cedir-li el seient a la pobre senyora, que s'ha hagut d'aguantar com podia a la barra. I d'aqui deriva el anhelo estéril, de que de vegades per molt que anhelem crear un civisme i una convivència ètica entre totes les persones, per molt que creem artefactes amb valors per intentar aconseguir aquest objectiu, o que es crei una tecnologia simbòlica que marqui unes pautes de comportament correcte, la última decisió la tenen les persones, i algunes persones com les que m'he trobat avui al metro fan que aquesta intenció sigui estèril. Com ens va explicar a la conferència el Roberto, els artefactes poden tenir valors. Avui he comprovat que les persones, en canvi, poden no tenir-ne.
Fuiste como una primavera sana,
radiante de pureza y armonía,
en la vaga penumbra cotidiana
de aquel lejano paisaje de agonía…
¿Y nunca volverá tu adolescencia,
cándida y perdurable, a dar el brillo
de sus ojos en gracia a la demencia
de mi otoño doliente y amarillo?
¿Por qué no será eterna la belleza?
¡Oh, tú, que deslumbrabas de hermosura
mi amor, que enfloreciste mi tristeza,
torna, otra vez, enamorada y pura!
¡Que tu reír de niña que ya adora
trine siempre delante de mi llanto!
¡Surge, blancura tierna, cual la aurora,
coronada de sol, plena de encanto!
¡Ven: deja que tu mano, entre las mías,
sueñe un cuento de paz…; plácida y loca,
sé como un nido eterno; que mis días
nazcan de las palabras de tu boca!
Juan Ramón Jiménez (1910-11)
Inicio aquesta entrada amb un dels meus poemes preferits de Juan Ramón Jiménez, el qual em sembla preciós i em fa posar la pell de gallina cada cop que el llegeixo. El fet de pensar en aquest poema s'ha ocasionat per dues raons: la primera, es que avui he anat a la biblioteca, i com sempre que hi vaig, no puc evitar pasar-me per la secció de poesía per veure que trobo. La segona és pel títol d'aquest poema en concret: Anhelo estéril. Una antítesi que m'ha vingut al cap avui mentre tornava cap a casa en metro, mentre m'anava fixant amb detall en la tecnologia simbòlica que m'envoltava i els diferents artefactes amb els seus conseqüents valors al darrera, intentant així despertar del sonambulisme tecnològic del qual ens parlava Roberto Méndez a la seva conferència.
De sobte, ha entrat una dona gran amb un bastó. Jo estava de peu justament al costat del seients indicats com a reservats pintats de color gris, en els quals hi havien asseguts dues noies i dos nois i sudamericans. Cap d'ells ha tingut la decència de cedir-li el seient a la pobre senyora, que s'ha hagut d'aguantar com podia a la barra. I d'aqui deriva el anhelo estéril, de que de vegades per molt que anhelem crear un civisme i una convivència ètica entre totes les persones, per molt que creem artefactes amb valors per intentar aconseguir aquest objectiu, o que es crei una tecnologia simbòlica que marqui unes pautes de comportament correcte, la última decisió la tenen les persones, i algunes persones com les que m'he trobat avui al metro fan que aquesta intenció sigui estèril. Com ens va explicar a la conferència el Roberto, els artefactes poden tenir valors. Avui he comprovat que les persones, en canvi, poden no tenir-ne.
No hay comentarios:
Publicar un comentario